jueves, 29 de abril de 2010

Projectes sota la llum de les bombetes halògenes

Això no és arquitectura ni és res. És un pur entreteniment per a ociosos. El que es presenta als concursos d'arquitectura promoguts per l'administració no té res a veure amb l'objecte substancial del fet constructiu, no té res a veure amb la utilitat, la solidesa i l'adequació al medi i tampoc amb la sostenibilitat. No és més que una ostentació de grafisme i de formes publicitàries.

En les convocatòries dels concursos de projectes d'arquitectura es determina la documentació a presentar. A més a nés de la documentació administrativa se sol demanar un avanç de la idea formal del projecte, uns plànols que més o menys expliquin allò que es vol projectar. Doncs bé, amb l'afany d'impressionar al jurat -i aquest quasi sempre es deixa- es presenta tot un luxe d'imatges retòriques, efectistes i tan enganyoses com la publicitat, que amb prou feines diuen res de l'arquitectura ni del projecte. Amb aquests artefactes es convenç el jurat que adjudica el concurs al més bonic dels panells de colors, gairebé sense preocupar-se de com serà l'edifici ni si servirà per al que ha de servir, ja que ben sabut és que ara importa més l'espectacle de les vanitats que el servei que ha de complir l'obra arquitectònica .

Per donar resposta a aquesta forma de procedir i per presentar-se amb èxit als concursos de projectes, els estudis d'arquitectes s'han dotat de figurants que fan disseny gràfic i publicitari.

Enmig d'un escenari mínimal, entre maquetes impossibles, el mestre de cerimònies, vestit de negre, amb la seva secta de grafistes al darrera, es condueix, sota la llum de les halògenes, ordenant a tort i a dret com si fos un guru.

Tot això convenç al tribunal més pintat. També ells volen planar un pam per sobre dels altres mortals.

Després, el que surt de tot això és el producte fútil, ostentós, arrogant, vacu i vanitós que, per tractar-se generalment d'obra pública, paguem entre tots, en aquests temps de crisi.

miércoles, 28 de abril de 2010

ARGONÀUTES














Acabades les lluites,
voguen els argonàutes,
intrèpids d’ulls oberts.

En la foscúria amarga es dissol el capvespre
entre esculls i niells amb llum de plata isarda
com qualsevol gas noble que en l’espai s’expandeix.



Savis conspicus han deduït, a partir dels estudis de Malthus, que després d’un desastre irracional, és a dir, una contesa bèl·lica, o d’un desastre natural, els pobles experimenten un creixement demogràfic considerable que sembla més aviat la resposta de l’instint de conservació col·lectiu que no pas un arravatament procreador de les femelles.

Poema que pertany al llibre
Mètrica en un entorn discret

lunes, 26 de abril de 2010

Els sonets del geòmetra 4, 5

Els sonets del geòmetra és un conjunt de poemes que forma part de poemari

Odis, venjances i altres traçats geomètrics.

4.

Vam dibuixar la ciutat ideal,
pentagonal, amb muralles gruixudes
amb espitlleres cada catorze peus
i merlets alts com cims inexpugnables.

Sobre les portes vam projectar uns balcons
per llençar oli bullent damunt
el visitant, als angles del pentàgon
vam bastir torres de carreus de basalt,

de dalt estant, protegit pels merlets
es pot llençar fletxes enverinades
també foc grec i administrar venjança.

Aquesta fou la ciutat ideal,
la què traçarem, els plànols de la qual
són als tractats clàssics d’arquitectura.

5.


Hi ha tres cilindres que s’aixequen
més enllà de la cledissa espinosa,
tres xemeneies que treuen fum de mort,
fosques i afòtiques fumegen extermini.

Tot fa pudor d’eficaç crematori,
de segle vint, de progrés invertit,
de refinada civilització,
de no retorn i de control de races.

No cal fer gaires línies per comptar
tots els que moren, només una llibreta
amb una llista sense noms, només xifres.

Ara farem museus de la memòria,
de flors marcides, de xemeneies negres,
de cledes altes i d’odi secular.

GARSA

ESTOFA


Dins i fora de la ciutat les baralles són constants. Discussions, cridòries, xivarris, taboles i esvalots. Total un pandemònium, un cafarnaún, una olla de grills, sembla una concentració de rapinyaires grallant.

- Encara recordo aquell escàndol a les pastures. Estaves ocupada grallant amb les teves congèneres. Hi havia una vaca morta, estesa damunt el fang i vosaltres amb els vostres becs negres no podíeu esquinçar la pell del bòvid per accedir a les vísceres rogenques. Mentrestant, els corbs anaven directament als ulls i a la mamella flàccida del cadàver. Les garses grallàveu estrepitosament para atraure l’atenció dels voltors, per què fessin cap al banquet, obrissin les carns de la vaca morta i l’esbudellessin. Prou sabíeu que les grans aus rapinyaires engolirien la carn i el budellam, però deixarien, com a mínim, algun os per repassar i així en trauríeu l’aliment.

¡Ben estudiat que ho teniu això de treure profit dels cadàvers!

Si és que tots som de la mateixa estofa: el bípede sense plomes i l’ocell de mal averany. El cas és rampinyar i aprofitar-se de vius i morts. Uns anant directament als ulls, i uns altres a les mamelles o a xuclar el mugró, uns parlotejant per atraure l’atenció, i uns altres esbudellant tot allò que troben i utilitzant el bec i l’espasa tal com convingui per procurar-se les garrofes. N’hi ha que, amb més subtilesa, també parlotegen i fan discursos per aconseguir que uns altres facin servir l’espasa o el matxet i les mantinguin a cor que vols.

Primeria de juny

Francesc Parcerisas

Hi ha un moment, a la primeria de juny,
en què el vent bufa cansat,
encara mal acostumat a la calor.
Al carrer hi ha dones que tiren les cartes
al mateix indret on abans ruixaven aigua
d’un cossi i escombraven el terra moll.
L’Eilidh ha sortit de compres amb una amiga
i jo escolto Glenn Gould;
les criatures s’empolainen i es barallen
per una comunió que ha de venir.
¿Hi serem quan ja no quedi res?
Així mateix com els llibres se m’omplen
del fum del cigarret, veig un coix
amb armilla negra que enllustra les sabates
de l’avi. Ara tots parlen en castellà
i aquest home en el record de cal barber
se’m fa estrany com una cançó
que no arribo a endevinar ben bé.
Un déu o molts morts
són una sola cosa: estels petits al cel
o la boira que passa com un sudari
a la vall de les puputs. No goso
posar color a la injustícia, i jo mateix
em sé injust i neguitós per ser encara
com l’amant que vol reposar
entre els teus braços tan llunyans.

No res és a la mida de ningú.
No res atzar, destí, voler fer ser.
A la partió de l’autopista
un tou de ginesta ens embafa de mel:
noms, olors, records, idees.
Ja no arribarem mai tard
a aquesta vida. La veig tota sencera,
acabada, perfecta com una muntanyeta
de pols. La llum és en aquest desig
i en aquesta veu que em sosté,
en aquests ulls que em parlen
i fan que oblidi la llet de bruixa,
l’ofensa i la resurrecció,
el desencís, i em cregui, per un moment,
que seré sempre com tu em vols agafar
molt a poc a poc a la teva mà.

MADRIGAL


Melcion Mateu

L’amor és una cosa terrible.
És difícil pensar en res que faci tant de mal.
Si us clavessin un tirabuixó a l’estèrnum
sabríeu de què us parlo, però abans
haurien d’estirar-lo i d’endinsar-lo sense acabar de treure’l.
És una sensació angoixant, decididament desagradable.
Com la noia que es lleva amb els llençols tacats,
sense saber què fer-ne. Els clients dels bistrots
en algunes ocasions es netegen els llavis
amb una expressió semblant. Quan crido
la meva boca s’obre a l’infinit amb una fam insaciable.
Hi ha gats que moren de la Síndrome d’Imunodeficiència Felina;
a alguns coloms les plomes se’ls podreixen i quan surto al balcó
sento, com corbs, les gavines que criden
que estic enamorat, que estic enamorat.

Cohèlet


Carles Duarte

Sí, recorda't del teu creador
abans que no es desfaci el fil de plata
i el llantió d'or no s'esberli,
abans que no s'esmicoli la gerra a la font
i la corriola del pou no es trenqui,
abans que la pols no torni a la terra,
al lloc on era,
i l'alè de vida no retorni a Déu

Eclesiastès, 2.6-7


Tanca el llavis del dia
i estimba la mirada
contra el cel sense límits,
poblat d'astres distants
que la nit desamaga.

T'hi reconeixes ínfim,
un bri exigu de vida
que segueix el seu curs,
gairebé imperceptible,
en l'immens escenari
que un Déu ha construït
perquè hi transcorri el temps.

Digues el nom del vent
que l'univers escampa,
cerca arreu del silenci
l'alè del Déu que et pensa.

Invoca el Déu ocult
que et dibuixa les hores,
un Déu íntim i exacte
que no has sabut comprendre.


Parla-li del teu somni,
d'aquells qui t'engendraren,
de la dona que et cal,
del teus fills que s'espiguen,
del tast de les paraules,
de l'escorça dels cossos,
del tacte blau del Sol,
del lent esclat del mar.

I no demanis res
i assaboreix l'albada,
com desa les estrelles
rere un llençol de llum.


Restitución del ecosistema

El marrazo y la cimitarra
son útiles para restituir
el orden natural corrompido,
dañado por bestias invasivas
que se multiplican mordiendo
y rapiñando a diestro y siniestro.

Hay que eliminar las especies
que con engaño han hinchado su vientre
y se han comido el pan y la sal
y amenazan el ecosistema
y siguen royendo
y mordisqueando y llenando el buche.

No hace falta que esperemos a que revienten.
Utilicemos las herramientas de corte.

No es necesario que tengamos contemplaciones
ni que suframos por si se salpican
los pavimentos y las paredes,
esto es frecuente con herramientas de corte doble,
revientan, rompen y embadurnan;
sólo hace falta, después, pasar un paño.


Traducción al castellano de
Restitució de l'ecosistema

poema incluido en
DOBLE TALL

March Editor

sábado, 24 de abril de 2010

URRACA

El caminante y la urraca



- Ya ves tú. Por aquí andamos, el caminante solitario y la urraca ladrona. Por estos senderos, levantando acta de las cartografías y de los límites fronterizos: que si esta frontera fue trazada después de la guerra de los doscientos años, o aquel otro límite, trazado con la punta de la espada sobre el barro de la venganza y dibujado después en los mapas con tinta de color sangre. Total líneas que se dibujaron con la mano cerrada, a puñetazos. En definitiva, las fronteras son las que son después de una tunda de puñetazos.

Se nos ve la pinta de mala baba, de camineros antisociales, que clamamos como energúmenos siguiendo la larga trayectoria de las cunetas.

Procuran echarnos de las ciudades. En la república no caben ni ruiseñores ni ciertos pajarracos, ni mucho menos una picaza de mal agüero y un caminante descreído -der wanderer como decían a los románticos.

¡Cuánto tino gastaba Platón!

- Chac, chac, chac, chac, chac.

- Nos toman por peones indigentes de las trochas y senderos, así de inofensivos. Ya nos vale, que si no, ya nos hubiesen estrujado, al wanderer y a la urraca. Eso sí, tras las persianas escuchan con sigilo nuestras pláticas para ver si atropan alguna pieza o algún trasto para amueblar sus mentes.

En esta extensa red de caminos nos hemos encontrado con murallas de piedra que, ahora, no son otra cosa que elementos físicos del paisaje turístico y sin embargo, ante estas construcciones, nos invade un olor acre a orín que no puede ocultarnos el arbitrio y el engaño del constructor de muros.

Tu, pajarraco, vuelas por encima de las murallas y bajo tus alas aparecen las líneas inmateriales de las fronteras. Éstas también están dibujadas en los mapas con la tinta indeleble de la infamia.

Els sonets del geòmetra 1, 2 i 3

Els sonets del geòmetra és un conjunt de deu sonets, nou dels quals s'inclouen en el poemari

Odis, venjances i altres traçats geomètrics.

El sonet no inclòs al poemari també es publicarà en aquest blog.

Ara, de moment, només es presenten els sonets 1, 2 i 3.

1.


Llençaven boles de sofre i brea encesa
amb catapultes. Morien a intramurs
mares i fills. A extramurs esperaven
que la ciutat al capvespre caigués.

Amb catapultes, també, tiraven rates
per provocar infeccions bubòniques,
van assecar les deus i els rierols
per a matar la població de set.

Van posar setge tot l’estiu i tardor,
dies i nits s’han desitjat la mort
els uns als altres. Res més no desitjaven.

No fou querella fictícia de dracs i àngels,
fou un traçat irregular de corbes,
la trajectòria mortal d’odis i enveges.

2.

Cal fer molts plànols, moltes hores de càlcul
i dibuixar clares geometries,
fer l’artefacte eficaç per la guerra
i emprar l’enginy al servei de la mort.

Ho demanaven els Sforzza, els Medici
i avui, als savis, encara els ho demanen:
“cal tornar en sang les fonts de la ciutat,
cal escampar les plagues per la terra”.

A poc a poc s’afina el salvatgisme,
bastim castells de quincalla i neó
i a força d’odis aconseguim més pa.

Els traçats són els de sempre: línies, punts,
algun segment imprecís que no es talla
i la tangent tocant un cercle fosc.

3.

No convenia embrutar entapissats
tot era pulcre als palaus de Venècia,
calia un mètode net que no enllardissés.
Millor el verí que el coltell o l’espasa.

No vaig fer plànols ni esmolar ganivets
per a venjances i odis, prou n’hi havia
amb els flascons d’apòtzemes i sucs
ben combinats. Res de geometries.

I vaig deixar el compàs uns quants anys
i el cartabó damunt la taula vella
però la guerra cap Orient s’estenia.

Verí o punyal, les mateixes aurores,
i joves forts com alzines que cauen
lluny de palau, lluny dels entapissats.

jueves, 22 de abril de 2010

Der Tod und das Mädchen

La mort i la donzella

Der Tod und das Mädchen
(Matthias Claudius)

Das Mädchen:
Vorüber, ach, vorüber!
Geh, wilder Knochenmann!
Ich bin noch jung, geh, Lieber!
Und rühre mich nicht an.
Der Tod:
Gib deine Hand, du schön und sart Gebild!
Bin Freund und komme nicht, zu strafen.
Sei gutes Muts! Ich bin nicht wild.
Sollst sanft in meinen Armen schlafen!



La donzella:
Passa, no et deturis!
Ves-te’n esquelet cruel!
Jo encara sóc jove, ves-te’n estimat,
i no em toquis.
La mort:
Dóna’m la mà, bella i tendra criatura;
Jo sóc el teu amic i no vinc, pas, a fer-te mal
Tingues-me confiança! Jo no sóc cruel.
Tu dormiràs dolçament als meus braços!

Res no és mesquí


Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullpren
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern - Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perqué els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Joan Salvat-Papasseit

Horaci - Odes III 29


Mecenes, fill de reis terrenals,
per a tu vi dolç en gerra intacta
i que el teu cabell s’ungeixi amb la flor que fa el roser,
la que fa temps en mirabolà tinc guardada.

No et demoris,
ni miris de lluny l’aire ombrívol,
ni el Tibur, ni l’Aefulae, l’escarpat cim,
ni les muntanyes del parricida.

Telègon. Abandona l’opulència
que tant t’incomoda, els cingles que fins al cel
s’aixequen: no admiris la sortosa Roma,
el seu luxe, el seu fum, el seu estrèpit.

A voltes al poderós es deleix pel canvi:
la taula neta d’una llar humil
sense tovalles servida,
de sol·lícits sopars lleugers.

Ara podem dir que s’encén la llum
que ocultava el brillant pare d’Andròmeda,
ara el sol ens porta els dies secs
de l’ardorós Prociró i del boig astre del Lleó

Ara el pastor fatigat i el seu ramat
que amb fatiga cerca rierol i ombra
i els matolls de l’híspid Silvà;
el vent es fa mut a la riba.

A tu, en canvi, t’inquietes pel bon estat
de la ciutat i tems que per la defensa la preparin
els Seres o els Bactra, aquells que Cirus dominà,
i els Tanis amb llurs discòrdies.

Els deus prudents permeten
que el futur es cobreixi
amb nits caliginoses
i riuen si algú s’angunieja.

Pensa només en moderar serenament
tot allò que passa, tot el demés
flueix com el riu que, tranquil,
arrossegant còdols mena al mar etrusc.

Arbres arrencats, ramats i cases
tot roman regirat entre un clam
de boscúries i serralades, quan,
desfermat el diluvi, les quietes aigües agita.

miércoles, 21 de abril de 2010

Octavia Venusia anomenada també Pimpenin

Avui ja no es fan sagnies però, al veure el seu color de llet i el seu esguard llàngid, tothom diria que algú li aplicava sovint una sangonera a l’esquena o que patia una anèmia crònica. Tenia una pell llisa, fins i tot tibant. La cara triangular acabava apuntada amb un clotet al mentó. Era una cara plana on els accidents anatòmics eren petites protuberàncies que esdevenien dues celles, un nas i uns llavis prims sense dibuix. De les orelles només en podem dir que eren grosses, sense entrar en més detall, ja que sempre quedaven cobertes per un pentinat que, amb molta cura, decorava un crani petit. El seu cabell, de color fum de Londres, no es corresponia amb la seva joventut, potser se li havia agrisat en les llargues hores d’estudi.

Parlava fluixet i amb veu ben timbrada. Tenia una dicció que palesava els seus coneixements musicals. Quan sentia algun soroll estrident se li dibuixaven al rostre uns senyals de desgrat que feien intuir l’existència de pòmuls que, en condicions normals, restaven implícits sota aquella pell de cera.

Els vestits que es posava, llargs i llisos, la feien més alta i prima del que realment era. Bé de prima si que ho era, sobretot les mans que eren d’una finor i blancor extraordinària. Movia els dits amb agilitat i força. Es pot dir que les mans i els dits eren cultivats i educadíssims. Amb els canells, els dits, les ungles i els palmells composava un espectacle de dansa damunt les cordes de l’arpa.

Ara que els núvols velen la llum del sol

Ara, que els núvols velen la llum del sol
ja no em caldrà esperar la vesprada.
No m’enlluernen els raigs de suor encesa
i la foscor de la nit no ha escampat,
encara, estols de mosquits famolencs.

La claror plàcida pentina les finestres.
El temps és lent a la cambra de dalt
i les cortines han perdut llur color.
La llum s’atura a la distància curta
i al fons, emboira la tanca del jardí.

Arrebossats i murs es fan malbé.
El temps fa estralls i estén un neguit fred
que et protegeix de la por i la basarda,
ormeja el seny i porta males noves,
dibuixa mapes d’improbables països,

reconeguts de sempre al pensament.
Són llogarets incerts i sospitosos
que al lluny contemplo: l’oceà de Florència,
el prohibit túmul de Polinices,
o el perillós mar d’Escil·la i Caribdis.

No m’ha calgut esperar el tretzè mes
plantat a l’ombra, només em cal la llum
esmorteïda, que, maligna, aclareix
l’ull encegat, i que desperta insomnis
per veure-hi clar sota els fanals de lluna.

No hi ha miratges, ni aquí ni a l’horitzó,
només la bèstia que puja de l’abisme.
És la mateixa de sempre, malforjada,
la que té els ulls sagnants i el peus de sofre,
la que demana venjança en nom de déu.

Ja ho veus, darrere els vidres i domassos,
al vuitè dia de la setmana, amb sol
de plata isarda, no apareix res de nou,
res que no fos l’enemic conegut
que et sap els passos pels camins de la mar.


del poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

Campanes de Hessen


1

Foren arrencades
les campanes velles
dels cloquers de Hessen

i els batalls imperfectes
dringaren asimètrics
en l’aire corromput
del riu i dels carrers,
en paraments de marbre
i en voltes de canó.


del poemari
Mètrica en un entorn discret

Premi Institut d'Estudis Penedesencs




16.ns
PREMIS LITERARIS PENEDESENCS
NIT DE SANT JORDI
2004

Institut d'Estudis Penedesencs


Obra seleccionada:
El cant de l'eunuc
Autor:
Francesc Cornadó

Premi Llavor de les Lletres



PREMIS

llavor de les lletres


Fundació Privada Ferrer Sala Freixenet
La Fura

Convocatòria 2004

accèssit




Obra . Darrere la cortina del museu
Autor . Francesc Cornadó

martes, 20 de abril de 2010

ANTIGONA



Els murs de la ciutat són humits i la nit s’enlluerna de torxes llunyanes. D’imponents carreus la murada és impenetrable. Extramurs, el jove guerrer jau mort, car el tirà no ha permès que el seu cos entrés a la ciutat. Amb un esglai infinit Antígona s’horroritza per segona vegada davant el cos inert de Polinices. Sap que Creont espera la submissió i Antígona plora el germà estimat.

Convençuda demanarà a Ismene l’ajut per enterrar-lo. Les aus de la nit dibuixen cercles concèntrics. Polinices sembla el centre del món i de la llei i Antígona desobeeix la llei oposant-se al tirà. Creont manega amb mà de ferro les lleis dels homes però Antígona, desafiant-les, obeeix la llei no escrita, eterna, del seu cor.

A l’alba la qui fou bàcul d’Edip, la filla del rei cec, la jove forta que plora en la nit, parlarà als savis, està decidida a enfrontar-se amb Creont i demanarà a tothom la complicitat civil per seguir els designes del cor i donar sepultura a Polinices.

-Saps, Antígona, que t’enfrontes a les lleis de la ciutat?
-Estimo el meu germà
-L’amor d’una joveneta no pot esberlar la llei
-Llençaré un grapat de pols damunt Polinices i acompliré la meva llei

L’alba és més fosca que la nit. El batec de les ales dels voltors retrona al cap d’Antígona, els carronyaires, però, no gosen apropar-se al cos de l’heroi. Sola, Antígona, atén la raó sagrada que li fou inculcada pels seus progenitors. Llarga nissaga de reis.

-No gosaràs enterrar el teu germà
-Ho faré sola i davant tothom
-T’hi va la vida. Creont ho ha dictaminat i acomplirà la llei
-Jo acompliré la meva llei. Ja ho he dit.

Sustrato

con motivo del centenerio de Miguel Hernández

La poesía de Miguel Hernández nace de la observación, se alimenta de la luz y de los colores del paisaje oriolano, del dolor y el amor de los hombres y de la intangibilidad de sus sueños. La poesía sale del paisaje y regresa al paisaje. Es como una hoja que después de recibir la savia fresca se seca y cae y forma un sustrato que nutre los árboles del bosque, los árboles de sombras lunares, los árboles del alma, los árboles de la Ciencia del Bien y del Mal y el árbol del Arte. Su poesía es anterior al arte y es sustrato del mismo. La música, la pintura y la arquitectura son tributarias de las hojas secas que cayeron sobre el suelo de Orihuela.

Con perfumes y armónicas, pululan
las brisas por el campo.
En los senderos
verdean los lagartos y se ondulan
y silban los reptiles traicioneros

Hernández fue hoja fértil y así lo sintió.

Que cuando mi carne sea
nada en polvo, broten flores
de ella, donde caiga escarcha
y escarcha de ruiseñores
...
Que nazcan espigas fáciles
con luminosas aristas
de mi pecho que ama el arte
para recreo de artistas...

Si de la metáfora hacemos reflexión -como más de un filósofo romántico ha hecho y también lo hizo más de un pensador neoclásico- podemos concluir que el arte nace de la podredumbre, de algo corrompido, ya que las hojas secas solo sirven de adobo cuando se pudren.

Ya sea un sustrato podrido de hojas secas o unas verdes arboledas iniciales, la poesía nutre los jardines de flores olorosas y los bosques por donde anduvieron los faunos. A veces se trata de aromas, emanaciones secretas o de efluvios inéditos. Estas sensaciones volátiles se instalan en la pituitaria como un huésped cómodo de quien no conocemos su rostro.

Con el transcurrir del tiempo, y más allá de las percepciones fugaces, cuando parece que los olores han quedado almacenados para siempre en un estante olvidado del recuerdo, advertimos realidades súbitas que tienen un aroma que, en una primera y superficial impresión parece nuevo, pero cuando en la pituitaria persiste, ya no nos resulta desconocido y entonces, la cara extraña de la realidad nos reporta a un rostro conocido que, sin hacer aspavientos, nos sonríe entre las flores de los jardines de la memoria. La poesía es el poso previo de un recuerdo. Es el plantel de un déjà vu.

Hernández dejó nuestra pituitaria impregnada de aromas de libertad que habríamos de percibir, no sin sacrificio, después del dolor y la barbarie.

Sólo el fulgor de los puños cerrados
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Después de la confusión, al pie de la torre de Babel tuvimos que reencontrar el nombre de las cosas y tuvimos que hacer de cada palabra un hallazgo artístico, es decir, nos vimos obligados a dar nombre a las sombras prístinas y a la claridad.

Para hacerlo tuvimos que dejar que la morfología de las rocas asentara nuestra mirada, que los meandros nos regalaran su rumor y que los pájaros (tanto humildes catachines o majestuosas alondras como palomas con la ramita de olivo en el pico) volaran sobre nuestras envidias y decididamente la naturaleza imitara al nuevo arte de la palabra.

Así, la poesía, por ser arte de la palabra, tuvo que comprometerse a retornar el anagógico sentido de la naturaleza y a poner en evidencia el vínculo existente entre la belleza de la palabra y la belleza de aquello que pronuncia y a dejar constancia de la tensión que hay entre el vocablo preciso y el dolor de aquello que expresa.

Insecte de la nit



Acarono els darrers misteris de la nit,
abans de l’alba,
per què el despertar és el moment arriscat
de la jornada,
per què desconec la dimensió de les ombres
quan neix l’aurora
i no sé com serà la petja que ha deixat
l’insecte de la nit.

ELS PETITS LLIBRES

El pasado mes de abril se presentó en la Asociación Colegial de Escritores de Cataluña los ocho primeros libros de la nueva colección de March Editor. Se trata de la colección Els Petits Llibres.

Con estos libros de pequeño formato, el editor hace una apuesta por lo heterodoxo. En efecto, en los ocho primeros volúmenes encontramos géneros y lenguas diversas. Esta diversidad es ya de por sí un riesgo.

Lo heterodoxo está, sin embargo, en el contenido de estos pequeños libros. Nos encontramos con formas poéticas avanzadas, con textos de un surrealismo post-moderno, con una deconstrucción del verso, con reflexiones ofuscas, con paisajes paradójicos, con esbozos y anonimatos, con tránsitos y recuerdos, con versos diseñados, con caminos y con el ejercicio trémulo del haikú.

Con la llegada a las librerías de Els Petits Llibres se dota al panorama de las letras de una modernidad suministrada en pequeñas dosis, en pequeños frascos que contienen un perfume caro, o quizás un veneno potente y mortífero.

Ante este panorama nadie podrá poner en duda el riesgo editorial que supone todo esto. Els Petits Llibres tienen su origen en un proyecto que ilusionó a Josep M. March, y ahora Francesc Sánchez y Oscar Esquerda, sus continuadores, lo han materializado con aquella ilusión renovada.

El primer volumen, Camins de Fum de Joan Albert de la Peña Guasch, es un texto poético bilingüe, catalán-castellano. Son versos desnudos que el poeta deposita dentro de una botella para lanzarla al mar, más allá de la isla de la razón.

Iris Parra en Ofuscas Tríadas hace un viaje hacia el subsuelo. Se trata de un conjunto de poemas en prosa donde la autora, jovencísima, atraviesa los límites, vuelve y nos revela lo que ha visto.

Esbozos e Improvisaciones es un poemario cuyo autor firma su obra con las siglas fmf y decide permanecer en el anonimato y lo justifica moralmente. Se trata de un conjunto de versos donde fmf se apresura a dejarlos escritos “antes de que el tiempo muera en nuestros brazos”.

Himnes del no-èsser es un texto en catalán de Carles Hac Mor. El autor nos pide que suspendamos el juicio ante estos versos que nos hablan del “no ser”. Aquí la poesía se desintegra, como nos tiene acostumbrados el autor. Los versos se hacen virutas del ser y de la nada y todo se convierte en un sustrato que nutre. Hac Mor se fundamenta en los presocráticos y construye una lírica peligrosa.

Gemma Ferron nos ofrece El Jardín Dormido, texto bilingüe en francés y español. Es un conjunto de poemas que se alternan con dibujos y se funden con grafismos. Gemma Ferron es admirada por su creación artística interdisciplinar, que va desde el video-arte, hasta las performances y la fotografía. Su poesía es una metamorfosis de mundos vegetales y vivencias.

Un Bárbaro en Barcelona es el poemario que nos presenta Antonio Beneyto, el creador postista y agitador que vive y trabaja en el Barrio Gótico. Sus versos no se pueden clasificar, son palpables, reales y son, al mismo tiempo, retratos imaginarios que deforman toda realidad transfigurada.

La Frontera, es el magnífico poemario de Ricard Ripoll. Es un conjunto de poemas donde el autor reflexiona sobre el sentido del límite, la frontera de los actos que no se deben ultrapasar, la frontera de la palabra que no debe pronunciarse, la línea fina y la línea virtual que delimita el deseo. En esta reflexión sobre los lindes el libro incorpora los versos del poeta bereber Salem Zenia y los presenta en lengua amazic con traducción al catalán.

Finalmente Paisatge Trèmul de Jordi Climent Botella dispone en la edición bilingüe (español - catalán) una letanía de haikús no aforísticos sino imágenes paradoxales donde se mezclan acuarelas urbanas con paisajes naturales incontaminados.

mayo 2009

Les Arenes

Han aturat les obres de reconstrucció de la plaça de Les Arenes. Després de tant d’esforç tècnic i dispendi econòmic sap greu de veure la construcció mig abandonada a mercè dels avatars de la crisi. Una vegada més, però, cal valorar l’aspecte positiu de la crisi, comprovar com la raó, ni que sigui econòmica, s’imposa i frena al despropòsit arquitectònic que amb tanta vanitat tècnica s’anava aixecant.

Ara esperarem que la crisi vagi aturant a poc a poc aquests projectes arquitectònics que només són fruit de la ostentació de les corporacions o institucions que els encarreguen, i de la petulància d’uns projectistes que han convertit l’arquitectura en un espectacle allunyat del seu objectiu primordial que és el de construir l’habitat de l’home sota els principis de la racionalitat i la bellesa.


Publicat a l’AVUI
març 2009

Els boababs de Miramar

Ara sembla que ja no hi ha res a fer, el volum edificat que embolica els antics estudis de televisió a Miramar creix i creix, es veu de tot arreu, està canviant de forma amenaçadora amb sobergueria i arrogància el perfil de Montjuïc, i de l’antic edifici no queda res més que uns arquets. Tot això és greu però encara ho és més l’apropiament de l’espai públic per a usos privats amb el consentiment de les administracions. S’està construint un hotel de luxe en un terreny que era d’equipaments i s’estan modificant els jardins públics que hi havien davant dels estudis de televisió per a servir d’esplanada on rebre els cotxes o “limousines” que arribaran al gran hotel. Ja no podrem seure a l’ombra dels vells boababs que hi havien al jardí del mirador de Miramar, ara quedaran -si queden- per servir de pinzellada natural en la foto de la façana de l’hotel.

Trobo a faltar algunes veus de denúncia, veus de d’agitadors culturals o urbanístics que sovint parlen però que encara no han dit res. Jo, però, m’afegeixo a aquells que són sensibles als furts de l’espai públic i que ja han denunciat amb més autoritat aquest atemptat arquitectònic i urbanístic i demano, amb la major responsabilitat civil, que no continueu amb la desfeta i sobretot que no em toqueu els boababs.

Exposició Arquitectura '60

He visitat l’exposició que presenta el Col·legi d’Arquitectes sobre l’arquitectura dels anys 60. M’afegeixo a l’homenatge i admiració a aquells arquitectes que, deixant de banda personalismes, van saber respondre amb el noble art de l’arquitectura a les necessitats socials d’aquella època i ho van fer aplicant criteris de bona construcció i solucions funcionals de gran qualitat. Avui sembla que el panorama arquitectònic no porta aquell rumb, sembla que preocupa més el marketing mediàtic de l’arquitectura, la foto del dia de la inauguració i la vanitat de l’arquitecte i del promotor que la resolució de problemes constructius, estructurals i formals i especialment la resolució de la problemàtica que presenta la manca d’habitatges dignes per a una gran part de la societat. No argumentem que la resolució de l’habitat humà sia un problema polític i no arquitectònic. És ben cert que és un problema polític, especialment polític, però si l’arquitecte no treballa en la recerca de solucions racionals i de sostenibilitat, contribueix indignament a la globalització més indesitjable. Fer una arquitectura de supositoris vidrats i de prismes triangulars només serveix per complaure la vanitat de l’arquitecte, del polític que fa l’encàrrec i de la societat autosatisfeta del seu benestar.

Publicat a l'Avui
novembre 2002

La remodelació del MNAC

Reunir el llegat Cambó i la col·lecció Thyssen-Bornemisza amb el conjunt del MNAC i el projecte d’integració en un únic espai una part considerable del valuós patrimoni d’art de Catalunya és un símptoma positiu de normalització cultural i tanmateix un gran avenç en el procés de recuperació i conservació d’aquest patrimoni.
Tinc la sospita, però, que per tal de no enfosquir aquest fet tan important pel país, algunes veus autoritzades han callat i han estalviat una crítica serena a l’obra de remodelació que s’ha fet al Palau Nacional de Montjuïc. Hem de posar cada cosa al seu lloc i valorar positivament allò que s’ha fet be i alhora, aixecar la veu contra una obra de remodelació arquitectònica de molt dubtosa qualitat. S’ha fet malbé l’interior de l’edifici i en especial la sala oval. El Palau Nacional disposava d’un espai interior, magnífic, de grans dimensions i amb la remodelació l’espai s’ha disminuït considerablement. Tant d’esforç constructiu i estructural que cal fer per obtenir espais interiors amplis! i ara amb la disposició de paraments i grades perimetrals s’ha reduït la sala deixant-la en gairebé poca cosa. Els paraments i grades que s’han col·locat trenquen de forma ostentosa la unitat formal del conjunt i afegeixen un decorat adotzenat que sembla una construcció efímera feta per a la celebració d’un espectacle circ. I no cal parlar de tots els elements superflus que s’han col·locat al vestíbul que contribueixen a crear un ambient de joguina de parvulari.
Sempre havíem sentit que el palau Nacional tenia poca qualitat arquitectònica i que era una obra eclèctica de gust dubtós, però, amb el pas del temps l’edifici ha anat suportant consideracions i desconsideracions i s’ha convertit en un element identificador que dibuixa l’skyline de Montjuïc, i ara que teníem l’oportunitat de qualificar el Palau amb una bona remodelació s’ha optat per construir cartró-pedra damunt el cartró-pedra.
Quan l’arquitectura s’autocontempla només serveix per complaure la vanitat de l’arquitecte i no fa la funció que li pertoca que no és altra que fer un servei al conjunt de la societat.


Publicat a El Periodico
MARÇ 2005

lunes, 19 de abril de 2010

El lament de Zoroastre

De res han servit
les tres metamorfosis,
les càtedres de la virtut,
les dones velles i les dones joves.

Res no han fet
els al·lucinats de l’altre món,
els erudits, els trànsfugues
els sacerdots i els misericordiosos.

-Ho sento Nietzsche-

Tot és com sempre:
els nous ídols, la xurma
i el mossec de l’escurçó;
el pàl·lid criminal
i les mosques de la plaça pública.

Cap signe no albira la cançó de l’embriac.

El caminant encara erra perdut
de puntetes baixant per l’aiguavessant.

del poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

La campana d’Hiroshima

La campana d’Hiroshima no té batall,
amb un tronc han percudit el bronze
cent quaranta mil cops.


del poemari
Odis, venjances i altres traçats geomètrics

L’estació de Grub

L’estació de Grub és lluny de Perpinyà,
perduda al fons del sac, rep el vent de migjorn
que humiteja les vies, travesses i parets
i malmet nits i dies.

Fa temps que les finestres de porticons cendrosos
estan closes, clavades als ampits i als llindars
i, aturat el rellotge, senyala l’hora incerta
d’aquells trens que arribaven.

L’hangar té una estructura rovellada que encara
cobreix uns vagons vells, abandonats anys ha.
L’antic dipòsit d’aigua ja no té degotalls,
ja fa temps que està buit.

Els anys tot ho deixaten i avui passen els trens
menys veloços que els dies i com ells no s’aturen
i les locomotores que a diari paraven
avui són instantanis.

La llibreta del cap d’estació de Grub
es conserva encara al damunt de l’armari.
entre cal·ligrafia i polsim té anotats
els horaris dels trens,

dels que no s’aturaven i dels que sí que ho feien,
comptaven tots els trens, com els dies que passen,
que desaprofitem, aquests també ens els compten
al dietari negre.


del poemari
Odis, vanjances i altres traçats geomètrics

TEOGNIS DE MÈGARA


Lectura esparsa i desendreçada de les
Elegies de Teognis de Mègara



Elegia primera

No t’angoixis en excés
perquè la gent del poble
faci tant de rebombori,
Cirne.
Tu pren el camí del mig
tal com ho faig jo.

Pensa que l’altre ho ignora tot,
però creu, que només ell,
té els més diversos ardits,
però és un imbècil,
de seny tarat, un neci,
doncs, tots coneixem
els mateixos trucs pel tripijoc,
però tenim escrúpols
i no volem emprendre
negocis deshonrats
i en canvi un altre
es deleix pel mercadeig deslleial.

Mai s’han fixat els límits
per a la riquesa dels homes.
Els qui avui tenen cobertes les espatlles
tenen, també, ànsies per doblar
els seus tresors i pecúnies.

I qui pot sadollar tothom?

L’or és per als homes motiu de bogeria
i d’aquesta en ve la ruïna
que Zeus envia als homes
ara l’un, ara l’altre.


Elegia segona

No tots aquells que són malvats,
van nàixer malvats del ventre matern,
fou amb l’amistat de companys perversos,
que dels seus actes en van aprendre
perversions i excessos,
tot pensant que era veritat
tot allò que deien.

Has de ser prudent entre els comensals
i fes com si tot ho ignoressis,
com si estiguessis absent.
Fes com jo
que em faig el boig entre els bojos
i entre els prudents em faig
el més prudent de tots.


Elegia tercera

Oh mesquina pobresa!
Per què t’estàs amb mi i no vas a visitar a un altre?
No m’estimis, pobresa, amb tanta voluntat.

Ves-te’n, doncs, freqüenta altres llars i deixa’m,
Has de romandre, sempre, al meu costat
amb el teu anguniós malviure?


Elegia quarta

No puc descobrir el caràcter de la gent del poble,
tan si faig el be, com si faig el mal,
no aconsegueixo agradar-los.

Tan bons com dolents em fan retrets,
però cap d’aquests ignorants
ha sigut capaç imitar-me.

Adula al teu enemic.
I quan el tinguis a l’abast,
fot-li,

dóna-li el seu càstig,
no cal que cerquis cap pretext.


Elegia cinquena

Oh Zeus! em deixes parat. Sorprès.
Tu governes amb glòria i gran poder.
Tu coneixes la ment i l’ànim de cada home,
teu és el domini suprem de totes les coses.

Com és -oh Crònida-
que la teva ment decideix
de donar el mateix destí
als homes malvats i al just,
tant si té l’ànim humà que es complau en la rectitud,
o be si és donat a l’excés?

Sens minva, a uns has donat fortuna
i a uns altres, que aparten la seva ment
de les accions malignes i practiquen
tot allò que és just,
reben a canvi la pobresa.


Elegia sisena

De totes les coses la millor és no haver nascut
ni veure amb ulls humans els raigs fugaços dels sol,
i un cop has nascut, passar
com més aviat millor les portes de l’Hades,
i ajaure’t sota una espessa capa de terra.

Engendrar i criar un home és més fàcil
que donar-li un ànim noble.
Mai ningú ha tingut l’enginy suficient
per a fer d’un neci un home sensat,
ni ha aconseguit fer d’un malandrí
un cor generós.

Si la intel·ligència d’un home
pugues forjar-se i implantar-se,
mai d’un bon pare,
que estima la virtut i la raó,
en sortiria un mal fill.

Creu-me, per l’aprenentatge
mai faràs d’un brètol
un home de bé.


Elegia setena

Per a la gentussa només
hi ha una forma d’excel·lència:
omplir-se la barjola
i fer-se ric,
no veuen cap altre profit,
no desitgen el seny de Radamant,
ni l’astúcia d’Eòlida Sísif,
que va tornar de l’Hades
havent après mil habilitats.


Elegia vuitena

Ara s’escapa el culpable
i, després, un altre paga la culpa.
És això equànime, pare Zeus,
que un home que viu apartat
d’accions perverses,
que no comet cap delicte,
ni fa falsos juraments
i que vol ser un home just
no obtingui justícia?


Elegia desena

Gaudeix de la teva joventut,
passa t’ho be, estimat meu,
Aviat els homes seran uns altres,
i jo, ja mort, seré negra terra.


Elegia onzena

Insensats i necis el homes que ploren als morts
i no a la flor de la joventut que a poc a poc es va marcint.


Elegia dotzena

L’Esperança és l’única deessa que habita entre el humans,
les altres van marxar, deixant-la enrere, a l’Olimp.
Se’n va anar la Confiança, gran deessa,
la Prudència va marxar lluny dels homes
i les Gràcies, amic meu, van abandonar la Terra.

No hi ha juraments entre humans i justos
que te’n puguis fiar,
i ningú demostra pels déus eterns;
s’ha extingit el llinatge dels homes pietosos;
ara els homes no coneixen
ni les normes ni la Pietat.


Elegia tretzena

La intel·ligència és,
Cirne,
el millor regal dels déus.
L’home intel·ligent domina
els límits de totes les coses.
Feliç és aquell que la té al l’ànim.
Com n’és de superior a la desmesura
i a la pèrfida inflor del ventre!

No tenen, els homes, pitjor mal,
oh Cirne,
que la inflor del ventre, que no fa altra cosa
que engendrar qualsevol desgràcia.


Elegia catorzena

No desitjo de quedar ajagut damunt un túmul reial
un cop hagi mort;
voldria gaudir de qualsevol be mentre visqui.
Catifes de seda o esbarzers ofereixen la mateixa
flassada al cadàver.
La fusta resulta, al mateix temps, quelcom dur i bla.

EL CANT DE L'EUNUC

La tardor dels meus dies pateix l’enyor de les primaveres oloroses. Els capvespres són tristos. Queden lluny els amors de Lisímac i el premi a la meva fidelitat.

Ai! Estimada Pèrgam, estimada Pèrgam...

Es perd a la nit fosca el dolor de l’infantil caponament. Mai he volgut retenir dolors ni quimeres.

Em vaig esforçar per transmetre als ciutadans lliures la raó del plaer i de la bellesa.

Allò que fou goig dels sentits esdevingué una satisfacció plena i racional al veure la prosperitat del meu poble. Enmig dels records plaents veig enceses les torxes del benestar.

Sento, encara, els antics cants a boca closa i els cors d’infants entonant monodies perses.

El comerç amb Orient ens va portar riqueses i coneixements. Vam estimar els nostres visitants, els rebíem amb sons de cítares, de salteris i d’arpes. Els eunucs entonaven les velles cançons de Nínive i els mercaders eren acollits per donzelles i efebs amb bàlsams de roses d’Alexandria i amb cremes de mel i de pol·len.

Amb l’art, la raó i amb carreus de basalt, que ens férem portar del Càucas, vam edificar la magnífica biblioteca. Vam demanar als nostres artistes que bastissin la millor arquitectura possible per emmagatzemar els antics papirs egipcis i les llosetes mesopotàmiques i els nostres savis van transcriure al pergamí tota aquesta saviesa.

Ara que els metges em demanen que deixi les responsabilitats de govern m’endinso en els records de la sensualitat perduda, respiro la memòria d’aquelles olors d’aigua de melissa, de sals de lavanda ambrada i de lavanda imperial, de vinagres aromàtics i fragàncies de mirabolaner. Se’m fan presents les festes a palau, tot just a l’atri de ponent, que entre magraners, olors de nard i d’heliotrop, ballaven les joves de Mísia. Els esclaus etíops s’encarregaven de perfumar els salons i el paranimf amb suquets de lavanda de seda i encensos creatius.

Mai aixecàrem l’espasa contra els veïns. Mai envejàrem Antioquia ni Rodes. Van fonamentar la prosperitat de Pèrgam en el coneixement, en la ciència de la medicina, en el comerç i en la fabricació del pergamí. Aquesta indústria la vàrem endegar quan els Làgides es van negar a l’exportació del papir que fins aleshores s’utilitzava com a material per escriure, potser algú ens pot retreure que d’això en féssim un negoci oportunista, però cal dir que d’aquests pergamins en vàrem fer llibres que vam posar a disposició dels savis grecs.

Se’m commou el cor quan veig, dipositat a la magna fornícula de la biblioteca, el Zend-Avesta i encara recordo els consells dels savis que m’animaren a emprendre la transcripció al pergamí del pensament de Zoroastre; vam utilitzar cent vint mil pells seques de vaca per a redactar els vint llibres de cent mil versos cada un que composen aquesta meravella.

Aquests records són la força que em sustenta. Ara no em fan cap efecte els elixirs dolços de quina i de roses que em prescriuen els físics, tampoc l’hidromel i el vi de les muntanyes de la Magna Grècia em produeixen els antics plaers de joventut.

El meu cos ancià no frueix d’altres goigs que no siguin les remembrances, ara tot està al cervell. Crec haver servit de pont entre els plaers sensuals de perses i seleucides i el goig mesurat dels helens.

En la meva senectut els silencis de la lluna em desperten el son. La nit arriba per la gelosia de llistonets de cedre amb un aire fresc que m’apetona el rostre i sento una sensació primitiva a la pell que no enyora la complexitat de bàlsams ni tònics. No em calen ni les llets verges ni les pólvores perfumades d’arròs fi que acariciaven el meu cos jove quan es disposava a dormir. Tampoc els banys d’escumes de camamilla, d’hammamelis i de menta, ni sals de magrana o talcs mentolats. Aquests records tàctils fan contrast, avui, amb la pell aspra d’aquest eunuc que haurà de deixar Pèrgam. Aquest cos de Filétero que ha estat només un pont de pau i que ha volgut portar la poesia als homes lliures.

I ara et deixo estimada Pèrgam en mans del meu germà. Eumenes sabrà mantenir l’amor a la bellesa i amb cura guiarà el poble cap a la felicitat.


nota de l’autor:

La mort de Filétero no fou plàcida. L’inquietava un perill llunyà. Pèrgam era una ciutat rica, les caravanes havien deixat els beneficis del comerç i, sobretot, els rics mercaders confiaven en la seguretat de Pèrgam atesa la protecció que li donava la seva orografia. La riquesa que gaudia Pèrgam feia que els seus ciutadans visquessin en una comoditat que els adormia en blaneries estèrils. Era difícil que els joves acceptessin responsabilitats car tot els havia resultat molt fàcil d’obtenir, havien perdut el sentit del valor dels bens i, incapaços d’esmerçar qualsevol esforç, eludien el treball i la producció i tots aspiraven a viure en un luxe improductiu.

domingo, 18 de abril de 2010

ELS TRENS


El passeig que uneix l’estació amb la vila és ample. Té, a cada costat, una renglera d’arbres mal esporgats, són acàcies que van plantar quan es va construir l’estació. Fa cinquanta anys paraven cada dia quatre trens al poble i la gent anava i tornava tot passejant de l’estació a la vila. Els dies de festa el passeig era el lloc de relació i de mirades, més d’una parella van festejar amunt i avall pel passeig. Ara, els trens passen sense aturar-se, la Companyia Estatal de Vies Fèrries ha reduït les línies de ferrocarril de la comarca i només un tren correu deixa la saca de correspondència els dissabtes a la tarda.

Des que es van tancar les mines del congost la vivacitat del poble va caure en picat i molta gent va marxar a ciutat i la vila va perdre la prosperitat que havia guanyat amb l’esforç i els preuats minerals que extreien del subsòl.

Els camins que menaven al congost s’omplien de joves que tornaven de la mina, i les noies, els dies que feia bo, els esperaven a la sortida. L’Assumpta i la Mundeta no anaven mai al congost, aquells nois de pell sutjosa no feien per a dues pubilles de casa bona. L’Assumpta i la Mundeta passejaven la seva joventut sota els arbres del passeig.

Quan van tancar les mines van marxar del poble molts joves, llavors encara estava oberta la cantina de l’estació. Avui els bancs de l’andana estan despintats i l’arrebossat de les parets s’esmicola i cau lentament. Només una bombeta il•lumina la sala d’espera i el cap d’estació assegut a una taula vella resol amb avorriment els mots encreuats d’una revista il•lustrada.

Avui, pel passeig, l’Assumpta i la Mundeta no comparteixen mirades ni secrets i a poc a poc van fins l’estació i s’asseuen, com ans solien, a un banc de l’andana i veuen com passen els trens amb velocitat elèctrica, sense vapor i han d’esperar el dissabte per sentir la campana que toca el cap d’estació.

DARRERE LA CORTINA DEL MUSEU

Feia més d’una hora que en Carl Maria estava al museu. Les obres que fins aquell moment havia contemplat l’havien deixat mig atordit. Malgrat la seva joventut ja era prou avesat en la contemplació de les obres d’art. Tenia una percepció exagerada, Cap detall d’aquelles peces artístiques li passava per alt, les textures, els colors i, sobretot, la representació de la llum incitaven la seva sensibilitat.

La pinacoteca estava quasi buida a aquella hora, la manca de visitants produïa basarda a en Carl Maria. Era, potser, per la buidor de les sales o potser per la impressió que li havia causat la contemplació de les darreres obres del gòtic que el jove havia arribat amb desassossec a la sala XXI.

Així que va entrar a la sala es va trobar davant de La prova de Moisès. El quadre de Giorgione li semblà exempt, individualitzat, el veia com una peça apartada de la resta d’obres d’art. Tot al voltant d’aquella pintura ho veia difós, era una boira estranya que ocultava colors a l’ensems que infonia una llum especial al llenç. En Carl Maria es va alterar. No era la primera vegada que la sensibilitat li jugava una mala passada. Primer va sentir por i, immediatament, un goig estètic difícil d’explicar el va trasbalsar. El sentit de la percepció se li aguditzava, era capaç de percebre cada pinzellada i fondre el seu esguard en la matèria microscòpica dels pigments.

La Prova de Moisès de Giorgone presentava tres plans frontals: al davant una dona mostrava un infant a dos homes joves que sostenien unes safates circulars, el segon pla, més a l’interior, uns personatges presenciaven l’escena. En Carl Maria va creure que aquells personatges contemplaven el que succeïa al quadre i també allò que passava a la sala XXI. Sentia les seves mirades, estàtiques i inquisidores que reclamaven l’exercici de la virtut i exigien amb un esguard elemental un acte de contricció. Darrera de tot això, en el tercer pla frontal, el més interior, es podia veure un paisatge detallat de muntanyes i alguna construcció noble.

No es pot assegurar, amb absoluta certesa, que fos Giorgione qui pintés La Prova de Moisès, l’obra, però, es caracteritza pel contingut dels simbolismes hermètics propis d’aquest artista venecià. La profusió de simbolismes hermètics ja fou anunciada pel napolità Antonello da Messina, per Piero della Francesca i per aquells artistes florentins que seguien les idees de Ficino i que creien que, tot seguint un circuitus spiritualis, les causes dinàmiques que mouen i fertilitzen el món i que produeixen les coses visibles provenen de la Ment de Déu. “Divinus influxus, ex Deo manas, per coelos penetrans, descendens per elementa, in inferiorem materiam desinens...”

El doll de simbolismes podia ocultar la composició i el valor estètic i, tanmateix, crear certa confusió. Aquesta incertesa estètica i aquest hermetisme, que podria passar desapercebut a qualsevol adolescent desvagat, desconcertava el jove Carl Maria.

Els personatges del quadre eren figures idealitzades i tenien una expressió quieta i tranquil•la que produïa en la sensibilitat de Carl Maria una impaciència comparable a allò que hom sent en el passadís d’accés al quiròfan. L’intranquil•litzava, sobretot, l’home vell del turbant que estava en el segon pla. Aquest vell de barba blanca semblava atendre més a la realitat que estava fora del llenç que no pas a la presentació de Moisès.

Carl Maria va percebre que aquell vell del turbant no participava de l’escena bíblica i es dedicava a observar el fons de l’anima dels espectadors que entraven a la sala XXI.

Això ho sentia Carl Maria i se li esborronava la pell. El cap va començar a donar-li voltes. Mirava com les parets del recinte perdien paral•lelisme, semblava com si el sostre anés baixant a poc a poc. No hi havia ningú a la sala. Els sentits se li aguditzaven.

De cop va sentir que el silenci s’interrompia pel clic de l’higròmetre. El jove es sobresaltà i va dirigir un esguard a la petita vitrina que contenia aquell aparell que controlava la humitat de l’ambient, l’agulla es movia quasi de forma imperceptible i dibuixava sobre un cilindre una gràfica semblant a un electroencefalograma. Va retirar la mirada de l’aparell i es va trobar amb els ulls inquisidors del vell del turbant que ara l’apercebia situat fora del quadre. Allò que era estàtic, parets i sostres, ho veia en moviment i allò que era estètic, figures i colors ho veia ofensiu.

La paret del fons de la sala estava coberta amb una cortina que anava de costat a costat. La cortina es movia suaument, en Carl Maria ho va percebre amb ansietat. Cap corrent d’aire ni la sortida de l’aire condicionat semblaven infondre el moviment al domàs, en Carl Maria no s’ho explicava. Va mirar una altra vegada el vell del turbant com si li demanés permís per acostar-se a la cortina a cercar la causa que produïa aquell bellugueig misteriós, tanmateix, el moviment de l’ombra que la cortina dibuixava sobre el paviment produïa una coreografia suau que al jove li semblava una dansa macabra. Un altre clic de l’higròmetre, un altre balanceig de l’agulla i la persistència de l’esguard del vell del turbant eren les presencies elementals de la sala.

En Carl Maria va anar cap a la cortina, la seva curiositat el va fer mirar darrera d’aquell domàs. Una porta petita quedava ocultada pel drap, era com si algú hagués penjat la cortina en aquell lloc per ocultar la porta petita que, de forma desproporcionada, distorsionava la composició de les parets de la sala.

Va franquejar la porta i es va trobar a l’interior d’una cambra reduïda. Cada paret d’aquella saleta tenia una porta no exactament rectangular, les portes tenien unes llindes de pedra que sobresortien del pla de la paret, eren llindes molt marcades que semblava que gravitessin sobre aquell que gosés traspassar-les. Aquesta cambra estava escassament il•luminada per una bombeta de llum groguenca.

En Carl Maria va obrir una de les portes i entrà a una sala gran. Encuriosit ho mirava tot amb ulls d’infant. Allò era, amb tota probabilitat, un magatzem o un taller de restauració. Tot endreçat i net, semblava que feia temps que no s’usava. Un gran finestral deixava entrar la llum de l’exterior, era una llum massa clara que no semblava llum d’hivern. En Carl Maria va mirar pel finestral i va observar un paisatge desconegut que no corresponia a la ciutat. Allò no era Florència. El temps i l’espai no encaixaven amb la realitat d’aquell matí. Va seure a un setial, va deixar caure el braços i va fer un inventari de la realitat: “Estic a Florència. És hivern, ho constato per la vestimenta d’abric que porto. Aprofitant que els meus pares havien d’anar a veure uns amics, he decidit anar a un museu. He entrat a la galeria de I Uffizi, tinc a la butxaca el bitllet d’entrada. He preferit anar-hi sol. No he comprat el catàleg per no haver-lo de portat durant la visita, he pensat que seria millor comprar-me’l a la sortida. He visitat varies sales. Gairebé se m’han esborrat de la ment les imatges de les obres que he vist. La Prova de Moisès m’ha impressionat. Els ulls del vell del turbant se m’han clavat al cervell.”

El paisatge que en Carl Maria observava a l’exterior era florit, de llum intensa, la vegetació frondosa presentava un paratge exuberant, estrany, humit, però, no prou càlid com per qualificar-lo de tropical. Tampoc s’albirava cap signe urbà. La sala era esplèndida de proporcions, hi havia prestatgeries amb llibres, pocs, algun quadre, un banc de treball amb eines de restaurador i més de vuit embalums que semblaven escultures embolicades estaven disposats per la sala.

En Carl Maria va decidir, sense el més mínim temor, instal•lar-se a la nova realitat: era primavera en un lloc desconegut, confortable i ple de fòtils que incitaven la seva curiositat.
Ho mirava tot amb ànsia. Retirava l’embolcall de les estàtues amb un delit excessiu, el tacte sobre els marbres era fred. Eren figures hel•lenístiques potser deixades a la sala per a netejar. Fullejava els llibres, alguns tractats antics d’art i sobretot obres d’autors clàssics greco-romans. Aquella sala era el magatzem dels clàssics.

Sobreposat, sense por, va cercar, fent una juguesca, un nom per designar el paisatge que veia a través de la finestra i es va complaure d’anomenar-lo “la primavera clàssica”, aquest podria ser també el nom d’un quadre, no pas Giorgione sinó, més aviat, d’un pintor manierista.

Es familiaritzava amb l’espai i els objectes i es trobava bé al magatzem clàssic. Es va endormiscar amb un llibre a les mans.

Es va desvetllar amb la imatge del vell del turbant. Espaordit va abandonar la sala. Va fugir sobresaltat i, al travessar la porta de la paret del fons, es va trobar en un espai estret i allargat. Era un recinte fosc. Una llum esmorteïda entrava per una finestra petita situada a l’altre extrem de la sala. Més que una sala, allò era un passadís amb algunes andròmines i llibres desendreçats, amuntegats, vells i mig fets malbé, textos de Rabano Mauro, Brunetto Latini i Bartolomeo Angelico; no hi havia eines com en la sala anterior i només unes arquetes de zinc repussat. Sense gosar gaire, va prendre un llibre per fullejar-lo: “Etimologies, Sant Isidor”, tot el saber dels segles de foscor. Que coix era el saber! L’espai li queia al damunt, es feia irrespirable. Va córrer cap a la finestra. Va guaitar. Allò no s’ho podia creure, la vegetació havia desaparegut, el paisatge era àrid, calorós d’estiu. Un desert erm. Va apartar la mirada de l’exterior, i dirigí l’esguard al prestatge de les arquetes, allà no hi havia art ni voluntat d’art, era la sequedat creativa de segles estèrils. Res. La por, la penitencia i el vassallatge.

Va marxar, per fi, del passadís fosc, va traspassar una porta baixeta i es va entrar amb sigil a una sala gran. Havia recuperat l’amplitud d’espai. Allò era com el vell magatzem dels clàssics. Es sorprengué a si mateix d’anomenar-lo “vell”, li semblava, però, que havia passat molt de temps des que abandonà l’antiguitat greco-romana. Aquí, també hi havia eines, no hi havia estàtues, sí, però, quadres amuntegats amb ordre, alguns aparells de dibuix, compassos, escaires metàl•liques, lupes i fòtils desconeguts. El va sorprendre una figureta de Cupido, un nen despullat amb ales, armat amb un arc i fletxes i amb els ulls tapats amb una bena, però estranyament, tenia les cames tallades i dipositades al costat junt amb un altre parell d’extremitats de grifò. Semblava que el nou temps ho humanitzava tot. S’embadalia amb els quadres, tots representaven realitats ben definides, tot fet a escala humana, tot extret de l’ordre i la norma que havia vist, i sobretot palpat, al magatzem dels clàssics. Ara recuperava la calma que havia perdut en el passadís fosc. A través d’una finestra de proporcions harmòniques va poder contemplar el paisatge exterior, era una elegia tardoral de llum crepuscular. Els colors siena de les fulles seques omplien l’ambient de serenor. Els arbres despullaven les branques i mostraven una estructura llenyosa perfectament estàtica. Era agradable l’estada a la sala, invitava a passar hores fullejant Dant, Petrarca o Tasso. No fullejà sinó que llegí. S’havia aturat la sorra del rellotge i el temps no passava.

Carl Maria, estava fent un camí paral•lel al recorregut del museu. La galeria de I Uffizi quedava ja molt lluny de la ment i qui sap si també era lluny en l’espai.

Amb pocs desigs d’abandonar aquell ambient de serenor, s’acostà a una porta situada darrera d’unes prestatgeries. No semblava que fos la porta d’accés a cap recinte ja que era d’unes dimensions que obligaven a acotxar-se a qui volgués franquejar-la, era com una trampella o batiport. En Carl Maria, encuriosit, es va ajupir per traspassar-la i entrà a un recinte circular cobert amb una cúpula semiesfèrica. L’espai era magnífic, molt ben il•luminat per òculs practicats a la cúpula que deixaven passar una llum no gaire intensa però prou generosa atesa la gran quantitat d’aquests forats. No hi havia prestatgeries ni res recolzat a les parets, tot s’endreçava al mig de la sala en armaris de fusta no gaire alts i molt ben construïts. En Carl Maria es va entretenir llarga estona obrint armaris, trobava estris estranys de laboratori, aparells de mesura, llibres de ciència i de política, pamflets antics d’agitació social. Alguns llibres tenien fulls arrencats, altres amb taques de tinta. Es barrejaven tractats sobre la raó i el mètode científic amb llibres sobre l’inconscient, sobre els sentiments i sobre les passions. En un armari hi havia uniformes i vestimenta diversa, va tenir a les mans una barretina frigia i més d’una insígnia militar. Aquesta sala no estava tant neta com les anteriors, algun armari feia pudor. Era un ferum molest que ofenia Carl Maria, el sentit de l’olfacte el tenia molt acusat.

Pels òculs no podia veure l’exterior car quedaven més amunt de l’alçada de la vista, estaven practicats a la cúpula i no s’hi podia arribar ni pujant als armaris. Tenia curiositat per veure el món exterior. Per un moments es va preguntar: ”I si no hi hagués món ?” Immediatament va tancar els ulls i va veure com el vell del turbant li feia aquesta pregunta.

L’angoixa fou majúscula. No hi havia món? Podia haver desaparegut el món que explicaven aquells llibres? Era possible que no quedés res i romania, només, la representació de la realitat exposada al museu?

Es va posar les mans al cap i notà que tenia poc cabell. Es va inquietar. Era tot una il•lusió? Es va tocar el pit i l’esquena per copsar la seva integritat física, es va fregar la cara i va notar un barba crescuda. Impossible. Aquest mati s’havia afaitat abans d’esmorzar a l’hotel. Cercava un mirall, en aquell moment era l’objecte que més desitjava. No tenia gana ni set. El cap li donava voltes.

“I si no hi hagués món ?”, tornava.

Pel fred, en Carl Maria sentia que era hivern. Cercava per la paret alguna escletxa que permetés una visió a l’exterior.

Un soroll estrany semblant a un repic de tambors sense estridències, li va fer abandonar la sala, va superar la porta i es va trobar al peu d’una escala estreta de graons de pedra. Els trams de l’escala eren llargs, després de cada tram un replà amb una finestra donava llum apagada a l’escala i permetia veure l’exterior. Carl Maria enfilà la pujada amb curiositat i sense gaire ànim. Estava cansat. Al arribar al primer replà va guaitar per la finestra. Va veure l’Arno sota el Ponte Vecchio. Allò era Florència? A què venia aquesta visió, ara? No feia temps que tot s’havia perdut en la nit de l’espai? La visió del riu li va fer recuperar la memòria, va cercar les butxaques i va trobar el “biglietto d’ingresso”.

“Hi ha món o no n’hi ha?” -es preguntava- Veig l’Arno o serà un reflex de la memòria?

Va pujar fins l’altre replà i per la finestra va veure el mar. L’impossible mar de Florència.

I després de l’altre tram en Carl Maria va fer cap a un túnel, llarg i estret, al fons del qual es veia una llum blanca intensa, d’una serenor sobrenatural. El trajecte pel túnel fou plàcid, les imatges li venien a la ment de forma ordenada, resumint la seva història que no era ni curta ni llarga i que no tenia temps. Al final del túnel un políedre de miralls reflectia la seva imatge i es va poder contemplar, va veure que ell era el vell del turbant, el vell de La prova de Moisès de Giorgione. Va fer un pas i es trobà plantat a l’escena bíblica del quadre, s’havia convertit en el personatge dintre del quadre, sense participar en l’acció i contemplant, només el fons de l’ànima dels espectadors de la sala XXI.

7’6 A L'ESCALA DE RICHTER


La naturalesa no és sàvia,
ni és res,
i quan peta, peta i ho destrueix tot;
és orca com un déu antic
i tu i jo som un bri
a mercè de l’engany que navega pel riu subtil
i que no tenim més que la música
i pocs altres bens,
pocs,
només aquells que la tramuntana no se’n du.

del poemari
Odis, venjaces i altres traçats geomètrics

BENEYTO DESDOBLÁNDOSE (1)

Cortometraje sobre Antonio Baneyto, escritor, pintor, creador Postista

Dirección.- Adriana Hoyos

Guió.- Adriana Hoyos

Diálogos.- Francesc Cornadó

Producción.- La huella del gato

escena en el Café de la Ópera
según el guión, Beneyto tiene unos lápices en las manos.



Airún: No hay serpientes que se enrollen en estos lápices.

Beneyto: Serían un Caduceo y tu te tocarías con pamela negra.

Airún: Esto en la playa de los sueños, donde los cuerpos flotan como aves blancas y el agua...

Beneyto: ...el agua ha dejado gotas de arena detrás de tus rodillas.

escena en la habitación

Beneyto: ¿Has dejado atrás tus recuerdos azules?

Airún: Sí, y también he dejado las nubes de color añil y los tubérculos celestes, las máscaras del baile oscuro y algunos animales pequeños.

Beneyto: No quedó ninguna marca en tu piel. Estás tersa como el tallo entre los nudos.

Airún: La piel con lorzas o pliegues azules es monstruosa como los órganos del cuerpo humano.

Beneyto: Son monstruos húmedos

Airún: Por la noche vienen a mi mente estos monstruos azules.

Beneyto: Por la noche vienen los sueños

Airún mira el poster de Goya donde dice: el sueño de la razón produce monstruos

sábado, 17 de abril de 2010

BÖSENDORFER



És que no poden estar-se de mamar aquests barítons eslaus? Aquesta mania, aquest vici de prendre’s la seva dosi de vodka abans de cada assaig i abans de cada actuació no pot acabar bé. Ja veieu quines conseqüències tan nefastes porta tot això. I ara què hem de fer? Maleït sigui!

La indignació i la ràbia s’apoderà de l’ànim de l’administrador-gerent del Conservatorio Comunale de Le Marche. Aquell home, Lorenzo Maria da Guzzini, semblava fora de sí, s’encenia. Fins i tot trontollaven les seves bones maneres, ell que fou educat en la més extremada formalitat, mai tingué un comportament vehement i ara tot, tot, se li’n venia avall i es comportava de forma impròpia.

Per què hem de portar a casa nostra aquests cantants incivilitzats? Què importa que cantin amb aquesta tècnica tan acurada si el seu comportament és infame?

A l‘egreggio signor Lorenzo Maria da Guzzini se l’inflamaven els polzes, la còlera es dibuixava al seu rostre. Unes venetes primes formaven una trama de filets vermells sota els ulls i les mans li tremolaven amb un moviment anàrquic. Intentava calmar-se i, sobretot, no perdre el componiment, un egreggio signor no podia, de cap manera, perdre el componiment. Mirava el piano i no se’n podia avenir, es rebel•lava contra l’infortuni i picava de peus a terra. Aquell piano que havia fet comprar, aquella peça tan valuosa, aquell Bösendorfer de 1830, havia costat tants diners!

Encara recorda els esforços que va haver de fer per convèncer al Consell Comunal per adquirir l’instrument tan preuat. La regió de Le Marche havia estat el bressol de Leopardi i havia tingut un fill tan il•lustre com Lorenzo Lotto. Poesia i pintura, i ara els calia la música, per això s’havia d’adquirit el valuós Bösendorfer. Aquest argument fou utilitzat per da Guzzini per convèncer al Consell Comunal. Els polítics van acordar la compra per tal de presumir de sensibilitat cultural davant les altres regions i per a donar a entendre que a Le Marche es potenciava un turisme cultural de gran volada.

L’egreggio signor sabia que més d’un li demanaria responsabilitats del que havia passat, ja que fou precisament ell qui contractà al baríton Gari Levtuchenko, un cantant que s’havia format en els cors de l’exèrcit de la Unió Soviètica, una veu de gran extensió, potent i afinadíssima que contrastava amb un tarannà ordinari i vulgar.

Ara ja no es podia fer res. Desfet i abatut mirava el piano i el detall d’aquella geometria contaminant se li clavava al cervell. Aquella rotllana corrompia les superfícies de xarol, era com una lluna plena que ocultava la llum dels estels de l’art. El cercle perfecte trastocava la negror lluent del vernís. S’havia fet malbé, no el podria restaurar ningú. Aquell instrument, de so melindros i alhora ferm que era capaç d’acompanyar-nos pel paradís de Beatrice. Tenia més de cent setanta anys i estava en perfecte estat de conservació, i ara, precisament aquí l’havien malmès de la manera més ordinària.


Maleïts cantants formats a les casernes, només pensen en el seu lluïment i no s’adonen que tenen al seu costat obres d’art com aquest instrument. No s’adonen de res. No són més que “divos” envilits per l’afalac i els vicis. De què serveixen les seves veus si són capaços de destrossar un Bösendorfer de 1830 amb la facilitat de posar el got de vodka al damunt d’aquella fusta noble i deixar l’empremta rodona per sempre, eternament.

DOBLE TALL

DOBLE TALL
Francesc Cornadó

Pròleg CONTRA EL DESTÍ
Carles Duarte i Montserrat

MARCH EDITOR
Octubre 2009

Doble tall és un conjunt format per dos poemaris L'amor és falç i Eines de tall. Tots dos tenen una il·lació comuna: la fatalitat.

L’amor és falç és una visió poètica de la cara oculta del déu inclement, l’amor amagat. El posat d’aquesta cara obscura no és res més que una lluita aferrissada per a la perpetuació de l’espècie.

Els versos d’Eines de tall són la constatació de la bilis negra dels déus antics que encara plana damunt els mortals i que nosaltres, tan orgullosos com som, volem imitar i fabriquem armes que tallen la carn i seccionen voluntats.