miércoles, 21 de abril de 2010

Octavia Venusia anomenada també Pimpenin

Avui ja no es fan sagnies però, al veure el seu color de llet i el seu esguard llàngid, tothom diria que algú li aplicava sovint una sangonera a l’esquena o que patia una anèmia crònica. Tenia una pell llisa, fins i tot tibant. La cara triangular acabava apuntada amb un clotet al mentó. Era una cara plana on els accidents anatòmics eren petites protuberàncies que esdevenien dues celles, un nas i uns llavis prims sense dibuix. De les orelles només en podem dir que eren grosses, sense entrar en més detall, ja que sempre quedaven cobertes per un pentinat que, amb molta cura, decorava un crani petit. El seu cabell, de color fum de Londres, no es corresponia amb la seva joventut, potser se li havia agrisat en les llargues hores d’estudi.

Parlava fluixet i amb veu ben timbrada. Tenia una dicció que palesava els seus coneixements musicals. Quan sentia algun soroll estrident se li dibuixaven al rostre uns senyals de desgrat que feien intuir l’existència de pòmuls que, en condicions normals, restaven implícits sota aquella pell de cera.

Els vestits que es posava, llargs i llisos, la feien més alta i prima del que realment era. Bé de prima si que ho era, sobretot les mans que eren d’una finor i blancor extraordinària. Movia els dits amb agilitat i força. Es pot dir que les mans i els dits eren cultivats i educadíssims. Amb els canells, els dits, les ungles i els palmells composava un espectacle de dansa damunt les cordes de l’arpa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario