jueves, 26 de agosto de 2010

Hegel i Casanova

Dos hostes a París
No està clar que Hegel i Casanova coincidissin a París, però sí que tots dos hi van passar alguns dies i que l’impacte de la ciutat sobre l’ànim d'aquests dos personatges va ser completament diferent, de signes oposats.
Al filòsof, la ciutat li produí malestar i calfreds paidorals. París li va caure al damunt, la gran ciutat el superà. Al venecià, en canvi, París li venia petit; la vitalitat de Casanova s’acoblà perfectament al batibull de la ciutat, en tot cas, diriem, que li provocà certes incomoditats degudes a la seva exigència de “bon vivant”.

Georg Wilhelm Friedrich Hegel sempre fou prosaic. Va admirar Kant.
El psicòleg Scharfstein va dir que els aspres cims dels Alps evocaven en Hegel “la dolorosa immobilitat de la depressió” i que els salts d’aigua representaven “el plaer de la alliberació”.
Hegel en companyia del poeta Schelling es convertí en un romàntic revolucionari.
Com a resultat de les seves lectures i de l’estudi d’Spinoza, Hegel, abandonà les distraccions que li proporcionaven la poesia, la blasfèmia i el renec i la redacció del seu diari enciclopèdic i es va dedicar a la filosofia en cos i ànima.
Al morir el seu pare, al 1799, Hegel va rebre una herència de 1500 tàlers. Va demanar consell a Schelling perquè li recomanés una petita ciutat alemanya per a viure amb poques despeses, una cuina senzilla, una bona biblioteca i una cervesa passable (ein gutes bier). Segint els consells, va anar a viure a Jena, 1801, per cert, Jena té una de les cerveses pitjors d’Alemanya, ni el poeta ni el filòsof sabien res o ben poca cosa de cerveses, en l’època de Hegel la cervesa de Jena la fabricaven a l’hospici de la ciutat.
Hegel va donar la benvinguda a Napoleó quan aquest va entrar a Jena, Hegel abominava la burocràcia prussiana.
”Vaig veure Napoleó, l’ànima del món, a cavall pels carrers de la ciutat”. Va celebrar la victòria de Napoleó, la conquesta de Jena.
Mentre escrivia La Fenomenología de l’Esperit la seva patrona el va acusar d’haver-la deixat prenyada. Entre especulacions sobre l'esperit i discusions amb la patrona, Hegel necessità deu volums per resumir la seva filosofia. La edició definitiva de les seves obres que ha fet la Deutsche Forschungsgemeinschaft té més de cinquanta volums.
Tesis-antitesis-síntesis ... i així anar fent.
Giacomo Casanova fou nombrós de jardins humits i llunes altes.
Entenia l’erotisme com si fos la llum de l’amor del segle XVIII.
Casanova fou la màscara d’una declinació secreta, fou una despulla entre les mans avares dels imperis laterals.
A la sensibilitat del seu tacte s’esgotaven les natges com si fossin carns usades.
Reconeixia entre les dones de la creme i de les cortesanes, aquella donzella que aviat mostra les maneres de puteta de sa mare o de la seva avia. Acaronava els àrids sospirs de la dama estudiosa.
Preconitzava un classicisme ordenat i racional.
A madamme Odette Casanova li va dir: tota la meva vida he estat víctima dels meus sentits. I a la donzella d’Alouen li diguè: la meva ocupació principal ha estat sempre la cura del goig dels meus sentits, mai he tingut res més importat a fer.

Fexem-nos-hi, Casanova parlava de sentits i no de sentiments. Realment era un racionalista ordenat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario